Remences a laVall
El fet remença a la Vall de Llémena
Arran de les converses sorgides al voltant del taller de dramatùrgia de la primera festa remença, va nèixer la idea de complementar l’escenificació amb una mostra on se situés el fet remensa a la Vall. Finalment, la proposta es va concretar en una sèrie de plafons que el grup Dynamis va dissenyar a partir de la informació aportada durant les reunions abans esmentades, amb la supervisió de l’historiador Albert Reche. El disseny dels plafons va anar a càrrec de l’il·lustrador Pere Guasch. La mostra es va exposar per primera vegada a la sala polivalent de l’Ajuntament de Sant Aniol de Finestres. L’any 2011, es va creure interessant completar l’exposició amb un plafó més per a cada un dels municipis de laVall, començant per Canet d’Adri, on havia de celebrar-se la segona festa remensa. En aquesta ocasió el disseny dels plafons es va encarregar a l’Anna Bohigas, molt vinculada a l’Ateneu. L’any 2011 va dissenyar el plafó de Canet d’Adri, el 2012 el de Sant Martí de Llémena i el 2013 els de Sant Gregori i Sant Aniol de Finestres.
Els remences de la vall de Llémena
A la segona meitat del segle XV, en un llogaret de la Catalunya Vella anomenat la Muntanya de Girona, hi vivien els remences, pagesos adscrits a la terra que havien de pagar per la seva llibertat i que van tenir la valentía de rebel·lar-se contra la injustícia i els abusos de poder.
En el temps de la reconquesta de la Catalunya Nova, els senyors feudals tenien un domini absolut sobre una pagesía que havia de sobreviure enmig de fams, carestíes i epidèmies, a més dels mals usos senyorials que oprimien encara més el pagès. Els remences van ser els primers homes d'Europa en assolir l'abolició dels mals usos, precursors d'un moviment que a la resta d'Europa no va reeixir fins al s. XVIII amb la Revolució Francesa. Eren homes que buscaven la llibertat.
Com van viure i morir els remences
Des de principis del s. XIV fins a finals del s. XV la població a Catalunya es va reduir a la meitat per les pestes, els terratrèmols i les plagues que havíen despoblat el camp.
Mentre els senyors veien com les seves rendes es reduïen i augmentaven la pressió sobre els remences, els pagesos supervivents, amb més terres al seu càrrec, van començar a organitzar-se i van demanar al rei la supressió dels mals usos.
Aquí podeu veure els focs que hi havia a Catalunya segons Vicens Vives, que ens mostra com la Catalunya Nova estava encara per reconquerir.
Però ser lliure tenia un preu que no tothom podia pagar.
La jerarquia de podres. Cronologia de fets
1057 Pactes dels senyors feudals amb els comtes de Barcelona. Inici de l'estat feudal
1096-1131 Reconquesta catalana vers el sud
1134 Unió de Catalunya amb Aragó
1149 Acaba la reconquesta de la Catalunya Nova
1202 Corts de Cervera: "Dret de maltractar"
1213 Fi de l'expansió a Occitània
1229 Conquesta de Mallorca
1232 Conquesta de València
1283 Conquesta de Sicília
A la majoria de masos de la vall de Llémena s'aplica la remença personal i els mals usos
1356-1369 Guerra entre Catalunya i Castella
1387-1396 Inici de la política reial favorable als remences
1458 Suspensió dels mals usos
1462-1472 Guerra Civil Catalana
Primera Revolta Remença encapçalada per Verntallat
Privilegi reial a la Vall de Llémena
1479 Unió Castella - Catalunya - Aragó
1484-1485 Segona Revolta Remença de Pere Joan Sala
1486 Sentència Arbitral de Guadalupe
En Verntallat organitza la Primera Revolta Remença
Les reunions dels remences per tractar dels mals usos i nomenar síndics foren autoritzades pel rei Alfons IV de Catalunya des de Nàpols, amb la condició de recaptar fons per a la Corona (100.000 florins).
Finalment, el 1457 el rei va decidir suspendre els mals usos, però no pas abolir-los. Aquesta decisió agreujaria les relacions de la noblesa i el braç eclesiàstic, emparats en la Generalitat, amb el successor d'Alfons IV, el rei Joan II. I així, el 1462 es va iniciar la Guerra Civil Catalana entre la Corona i la Generalitat.
Els pagesos remences, sota les ordres de Francesc Verntallat, nascut a Sant Privat d'en Bas, es van aixecar en armes a favor del rei i contra la noblesa.
Per als remences, significava desplaçar el problema agrari de l'àmbit social al polític, amb l'objectiu d'aconseguir el suport del rei en la resolució del conflicte remença. La intervenció dels pagesos fou decisiva en la defensa de Girona, on estaven refugiats la reina Joana i l'infant Ferran.
Si bé la victòria del rei sobre la Generalitat el 1472 va suposar recompenses entre els remences més fidels, durant els següents deu anys no es va produir cap intervenció del rei per resoldre el conflicte agrari.
Per què la revolta?
Ser pagès de remença volia dir ser una bèstia de càrrega per treballar la terra a compte del senyor; una bèstia que, a més de ser maltractada de paraula i d'obra, estava obligada a servir en tot el senyor. La revolta remença no fou un esclat espontani de la pagesia catalana. Va ser conseqüència de l'opressió i del domini absolut del senyor sobre la persona i la família del pagès, i d'un robatori sistemàtic de les collites i del treball dels pagesos.
Ells van crear el primer sindicat de treballadors i van aconseguir la primera abolició legal de la servitud a Europa, on no va ser una realitat fins tres segles després (Ramon Mas, Camins de Catalunya, 1972).
La remença era el preu que s'havia de pagar per ser lliure, i era el principal mal ús, juntament amb:
Intestia: dret del senyor a quedar-se els bens del pagès que moria sense fer testament.
Eixorquia: el senyor es quedava els béns del pagès remença que no deixva hereus legítims.
Cugucia: confiscació de part dels béns del pagès si la seva dona cometia adulteri.
Àrsia: multa si per accident o altra causa s'incendiava la casa del pagès o del senyor.
Espoli forçat: s'havia de pagar al senyor com a garantia del dot matrimonial.
Però n'hi havia més, fins a més de 40 altres mals usos: dret de cuixa; permís i pagament per casar-se; permís i pagament per fer llenya i esmolar les eines; servitud en tot el que demanés el senyor; fer i arranjar camins i cases de l'amo; anar a la guerra pel senyor; les gavelles (IVA) per la sal, l'oli, el vi...; el dret de maltractar; justícia senyorial; multes i dret a matar.
En resum, dret sobre la vida i la mort del pagès i la seva família.
Remences de la Vall. Qui eren?
"Successors, recordeu els passats, recordeu els homes i dones de la nostra terra, serfs de la gleva de la vall i de la Muntanya, que fa 600 anys volgueren viure amb dignitat i esdevenir homes i dones lliures ... Successors, recordeu tots aquells que lluitaren i moriren per la dignitat de la nostra terra i de les nostres vides"
Era divendres, vuitè dia del mes de novembre del 1448 de la Nativitat del Nostre Senyor. Des de feia dies l'excitació anava creixent mentre les notícies corrien de boca en boca. Aquell matí, ab so de corn i viafora, els homes de les parròquies de St. Esteve de Llémena, La Barroca i Sant Aniol de Finestres s'havien reunit al Pla de les Mates de Baix. Dos dies abans, dimecres 6 de novembre, els homes de Llorà i els de St. Martí de Llémena havien fet el mateix a la plaça de Llorà. Dijous dia 7, els homes de Granollers de Rocacorba es congregaren davant la casa del sagristà. A tot arreu, les campanes de les esglèsies no deixaren de repicar amb insistència.
En pocs dies, s'aproparen als diferents punts de reunió bona part dels homes de la vall: els caps de casa. Afortunadament, coneixem els noms, gairebé com una instantània de les famílies o focs que hi vivien, fa més de 560 anys, al voltant de la Llémena.
A Llorà, Pere Ribas, Guillem Carrera d'Avall, Pere Bosc de Sacoma, Pere Arnau Roca, Antoni Torrent, Francesc Estrader, Miquel Carrera de Munt, Joan Camps, Antoni Portella, Antoni Falguers, Pere Tries, Francesc Galceran, Pere Campllong, Antoni Font, Francesc Puig, Pere Bosc.
De part de Sant Martí de Llémena, Jaume Martí, Joan Reixach, Ramon Aulina, Pere Arnau Tallada, Francesc Roure, Miquel Verdaguer, Guillem Alboreda, Pere Tria, Antoni Noguer, Antoni Avellà, Pere Antoni Casabones, Pere Bosc i Francesc Blanquerna. En total 16 homes de Llorà i 13 de St. Martí de Llémena.
A Granollers de Rocacorba, Julià Camp, prevere de l'església i Narcís Roquella com a testimonis; Joan Puig, Antoni Puig, Silvestre Baucells, àlies Boix, Francesc Vinyes, Miquel Bosc, Jaume Fabregat, Jaume Riba, Pere Cogollat i Joan Sunyer.
Al Pla de les Mates de Baix, de St. Esteve de Llémena, hi assistiren per part de la Barroca: Pere Vilar, Antoni Buc, Salvador Sotera, Joan Oriol, Narcís Pont, Pere Terme, Guillem Basses i Francesc Cases.
Els homes de St. Esteve de Llémena van ser: Pere Camós, Pere de Colobret, Pere Desvilar, Pere Martí, Dalmau Esteve, Joan Serrat, Pere Suc, Pere de Vilaplana, Guillem Pere ses Quintanes, Pere Baer Escalobre, Galceran Salavedra, Pere Llorenç, Guerau de Casamitjana, Berenguer de Sarriera i Bartomeu de Clascar.
Els homes de St. Aniol de Finestres que hi van assistir van ser: Berenguer Casademunt, Miquel Bostí, Joan Salou, Andreu Desllor, Antoni Desprat, Grabiel de s'Oriol, Pere Riba, Esteve de Ruganes, Martorià ses Oliveres, Pere Conques, Bernat Llorenç, Joan Desbosc, Guerau de Tura i Antoni Serrat.
En els tres casos, donava constància de la reunió el notari Jordi Bosser i feien acte de presència els senyors de la zona. A Granollers, Pere Galceran de Cartellà, senyor del castell. A les Mates de Baix el cavaller Berenguer d'Oms, senyor de Finestres i Sta. Pau.
Segona Revolta Remença, des de la Vall s'escampa a tot Catalunya
La manca d'intervenció real en la resolució del conflicte féu que el 1475 Verntallat llancés la crida de Constantins, proclamant l'extinció dels mals usos. El 1481 es produeix, però, la separació definitiva entre la Corona i els pagesos remences, quan el rei Ferran II, immers en la defensa d'Itàlia i davant les pressions dels senyors, deroga la suspensió dels mals usos i la percepció dels drets senyorials que el seu oncle havia suspès 36 anys enrere. Els mals usos retornaven amb més duresa que mai, però també l'esperit revolucionari dels remences.
La Segona Revolta Remença (1484-1485), va ser encapçalada per Pere Joan Sala, fill de la Sala de Granollers de Rocacorba, i lloctinent de Verntallat durant el conflicte anterior. Sala representava la facció més radical dels remences i l'esperit més combatiu, que defensava l'abolició no tan sols dels mals usos, sinó també de tots els drets feudals.
La seva estratègia, diferent de la de Verntallat, fou la d'estendre el conflicte a les comarques de Girona, Vic i el Vallès amb l'objectiu d'arribar fins a Barcelona. Va arribar a bloquejar Girona i apoderar-se de Sabadell i Terrassa. A les portes de Barcelona, el 24 de març de 1485, Pere Joan Sala i els seus homes foren derrotats a Llerona. Condemnat a mort, sense veu ni defensa, Sala, el remença de la vall, fou esquarterat i degollat cruelment.
La Revolta a la Vall de Llémena
Els pobles i els personatges de la vall de Llémena en temps remença.
El Castell de Cartellà
Neix com a llegenda en el temps dels sarraïns i el trobem documentat el 985 amb Guillem Galcerà de Cartellà. Durant la Guerra Civil Catalana el rei va manar enderrocar-lo atesa la dificultat de defensar-lo. Les ordres, però, no es van complir i el 1467 el castell va ser capturat pels homes de la Generalitat.
Can Sala de Granollers de Rocacorba
Casal fortificat de la vall de Llémena d'on sembla que procedia Pere Joan Sala, el cabdill remença que el 1484 va liderar la Segona Revolta Remença. Pere Joan Sala representava el sentiment de lluita dels homes de la muntanya gironina.
La família dels Margarit i el castell de Sant Gregori
Les lluites remences del segle XV tingueren el seu ressó a Sant Gregori i, particularment, al castell dels Margarit, nebot del cardenal Joan Margarit i Pau, va actuar com a intermediari del rei amb els remences per reprendre les converses de negociació després de la Segona Revolta Remença.
Castell de Finestres i Berenguer d'Oms
El castell de Finestres i els fets remences dels segles XIV i XV van estar vinculats al cavaller Berenguer d'Oms com a propietari i senyor de la baronia de Santa Pau i Finestres, que comprenia els llocs de Sant Aniol, La Barroca i les Medes. El 1462 el baró Berenguer d'Oms va haver de lliurar a la força el castell de Finestres als remences, en ple esclat de la Guerra Civil Catalana. Deu anys més tard retornaria al seu successor, Guillem d'Oms.
La família dels Espígol i els Canet
Els Espígol i els Canet van ser dues famílies de Canet d'Adri enfrontades per la Revolta Remença. Els Espígol eren favorables al rei i als remences; els Canet defensaven la causa de la Generalitat i els senyors feudals. El suport dels Espígol a la Corona durant la Guerra Civil Catalana va ser recompensat pel rei amb el lliurament de les possessions de la família dels Canet.
Romanç de la mort d'en Pere Joan Sala
Escolteu homes i dones,
escolteu petits i grans.
Veniu i escolteu la història
dels remences de la vall.
Fa poc més de cinc cents anys
-el segle quinzè corria-
l’hivern del vuitanta cinc,
un dilluns de març seria,
pels carrers de Barcelona,
la gent s’aplega i brama:
Diuen que han d’ajusticiar
un pagès de mala fama.
Perot lo lladre li diuen
amb malícia els de dalt,
el volen matar com sia
i el culpen de tot mal.
És en Pere Joan Sala
-pagès remença tot cor-
Granollers de Rocacorba
el manté en el seu record.
A la vall i a la muntanya,
ha lluitat en nom del rei.
Defensant la seva causa,
defensant la seva llei.
En Pere Joan vol justícia,
vol justícia i llibertat.
Vol justícia per ser lliure,
llibertat per treballar.
Lluita en Sala per la terra,
també lluita per la pau.
I per això va a la guerra.
I en aquesta lluita cau...
Al carrer, la xusma espera
la comitiva mortal.
Tres ases l’arrosseguen:
porten Sala al cadafal.
Via fora, lladre! criden
i li escupen al seu pas.
Ai d’aquells que no ho facin,
que ben castigats seran!
Els gentils de la ciutat ,
satisfets d’aquesta fi,
celebren la victòria
i alcen llurs copes de vi.
Mentre puja al cadafal
pensa en la seva terra.
Recorda els camps de blat,
les gorgues de la riera,
la Barroca, Granollers,
Sant Martí, Llorà, les Medes,
Sant Esteve, Sant Aniol
i la serra de Finestres.
Què en saben aquesta gent
dels paisatges de la vall!
Què en saben aquests bergants
de la vida d’allà dalt!
Quan la destral del botxí
el seu cap d’un cop li talla,
allà dalt de la Muntanya
un pagès branda una dalla!
I després quan l’esquarteren
i li arranquen despietats
els dos braços i les cames
i en un pal posen son cap,
allà dalt de Rocacorba
uns pagesos de remença
alcen llurs braços irats
i fan una prometença:
“Els pagesos llemenencs
no serem mai més esclaus!”
Mentre dura la remença,
la revolta no decau!
Escolteu homes i dones
escolteu petits i grans.
Veniu i escolteu la història
dels remences de la vall.
La primera victòria
La sentència reial de 1486
La mort de Pere Joan Sala no va ser en va. La seva revolta fou decisiva per reprendre el camí de la negociació amb el rei i la facció més moderada dels remences, liderada per Verntallat.
Un llemenenc, Lluís de Margarit, fou designat mitjancer del rei en les converses, i el juny de 1485 es reuní amb Verntallat al castell de Sant Gregori per encetar el procés negociador.
Després de diverses reunions a Cassà de la Selva, Vilobí d'Onyar i Amer, els remences retornaren els castells de la muntanya als senyors, a canvi de la constitució d'un sindicat remença i el compromís dels nobles d'entrar en les converses.
Finalment, el 21 d'abril de 1486 verntallat, al capdavant d'una representació de setze síndics, acudí al monestir extremeny de Guadalupe, on es va signar la famosa Sentència Arbitral de Guadalupe. Amb la sentència es van abolir importants drets feudals i, entre altres, anul·lava els mals usos i el dret dels senyors de maltractar i el dret de cuixa.
Tot i que el sistema feudal no es va abolir fins al cap de 300 anys, la revolta remença va esdevenir l'únic aixecament camperol medieval que va reeixir a Europa, ja que va significar la primera abolició de servituds formulada en forma de llei.
La nova Remença
La situació actual de la pagesía encara ens recorda el passat. Vom si fossin feudals el 10% dels propietaris de les terres rep el 80% de les ajudes europees per a l'agricultura.
Canet d'Adri
ELS ORíGENS
Els pobles de l'actual municipi de Canet d'Adri es van formar entre els segles X i XIII, quan els pagesos, que vivien en maso aïllats, es van anar ajuntant per poder-se ajudar mútuament en cas de necessitat. Així van néixer les parròquies, que més tard es van agrupar en universitats parroquials. que són l'origen de l'actual municipi. Per poder-se trobar i reunir en un lloc comú, a cada parròquia es va construir una església i al seu costat, un cementiri. A Canet però, la gent va preferir seguir vivint als seus masos, al costat de les terres que treballaven i per això al municipi no es van formar nuclis de població al voltant de les esglésies. Quan es consagrava una parròquia, els seus habitants quedaven subjectes al domini del bisbe, al qual havien de pagar una contribució anomenada delme, que en principi servia per mantenir als capellans i el culte de les esglésies. Amb el temps, el bisbe va vendre o arrendar el dret de cobrar aquests delmes a senyors laics o cavallers, normalment terratinents, els quals esdevingueren d'aquestamanera petits senyors feudals amb autoritat sobre la resta d'habitants. A Rocacorba en canvi, els pagesos tenien els seus masos sota eI domini del senyor del castell, el qual a l'ensems escava sotmès al seu feudal superior.
CARRER DE GIRONA
Malgrat que en principi els pagesos de Canet eren homes lliures sota la jurisdicció reial, al segle XIV van estar sotmesos a senyors com els Margarit o els Rocabertí. Això fou així perquè el rei Pere IV, necessitat de diners, va vendre per 1300 florins la jurisdicció de les parròquies de Canet als Margarit, els quals, més tard, la van traspassar als Rocabertí, vescomtes de Peralada. Sembla ser que els habitants de Canet, farts del tracte que rebien per part d'aquests nobles, van decidir tornar a dependre directament de l'autoritat del rei i, l'any 1386, van recollir 1300 florins que van donar al rei perquè els tornés aIs senyors per deslliurar-se així del seu jou. Els habitants de les parròquies de Canet van arribar a un acord amb els jurats de Girona per acollir-se al règim de la ciutat i convertir-se en carrers de Girona. Això significava que la gent de Canet passava a ser considerada com a veritables ciutadans de Girona, amb els mateixos drets i deures.
EL CONFLICTE REMENÇA
Durant la guerra civil del segle XV, pagesos remenses de Canet van ajudar a defensar la ciutat de Girona dels atacs dels nobles i de la Generalitat. El canetenc Berenguer Espígol, capità de Verntallat, es va fer fort al castell de Cartellà, on va resistir els embats de la Generalitat. Per aixó, en acabar la guerra amb la victòria del bàndol reialista, el rei recompensà els Espígol atorgant-los els drets i les possessions dels Canet, cavallers i senyors del castell de Canet, que havien estat al bàndol de la Generalitat. D'altra banda,
remences de Canet i rodalies, capitanejats per Joan Bosch d'Adri, van apoderar-se del castell de Rocacorba que, en acabar la guerra, el rei va atorgar a Vernta!lat, juntament amb altres parròquies i llocs de Canet. A la segona revolta remença, alguns pagesos de Canet van fer costat a Pere Joan Sala. Un d'ells, el síndic remença Joan Serinyà, fou condemnat a mort per la sentència de Guadalupe, tot i que més tard sembla ser que fou indultat.
Sant Martí de Llémena
ELS ORíGENS
El terme de Sant Martí de Llémena ha estat poblat des de temps immemorial. A les coves que dominen la vall s’hi han trobat senyals que van estar habitades al Neolític.
Segles més tard, íbers i romans també van deixar-hi la seva petja. A l’Edat Mitja els pobladors de l’actual terme es van anar agrupant en parròquies, i al segle XI es van consagrar les quatre parròquies que conformen l’actual municipi: Sant Martí, Llorà, les Serres i Granollers de Rocacorba. Amb la feudalització, aquestes parròquies quedaren sota el domini de la seu gironina, llevat de la baronia de Granollers de Rocacorba.
A la primera meitat del segle XV els terratrèmols van devastar la zona destruint greument molts masos així com les esglèsies de Sant Martí, Granollers i les Serres.
Després, les revoltes remences van acabar de sacsejar el terme. L’any 1474, quan acabà la guerra civil catalana, el baró de Granollers Marc de Montagut, que havia estat rebel al rei, veié com els seus dominis foren concedits a Francesc de Verntallat, cap dels remences, mentre que la resta del territori continuà sota el domini de l’esglèsia.
PERE JOAN SALA
Durant la primera revolta remença Pere Joan Sala, nascut a Granollers de Rocacorba, es posà de ben jove al servei del rei i de Verntallat. Com a caporal seu s’enfrontà a l’exercit de la Generalitat durant el setge de la Força Vella de Girona. Acabada la guerra el rei el recompensà nomenant-lo Cavaller i lliurant-li algunes possessions dels senyors que s’habien enfrontat a la corona.
Aprofitant la política dubitativa del rei Ferran respecte al tema remença, i després d’uns anys de suspensió dels mals usos, els senyors tornaren a la càrrega i començaren a exigir el pagament dels mals usos endarrerits.
L’any 1482 un procurador de Girona enviat per cobrar els endarreriments fou trobat mort a prop de la Barroca. Les autoritats en culparen en Pere Joan Sala, que fou detingut i traslladat a Barcelona. Al cap d’uns mesos però, fou alliberat sense càrrecs.
En Sala, convençut que els pagesos s’havien de deslliurar dels senyors, va anar escampant l’esprit de la revolta per les comarques: Hostalric, Vic, Cassà, Banyoles, Torroella, Anglès són algunes de les poblacions que va visitar per convèncer als pagesos que no paguessin ni censos ni tasques.
El 1484, quan el lloctinent del rei va enviar les seves hosts a Mieres per fer pagar els endarreriments als remences, en Sala es va aixecar en armes i va assaltar l’oficial del rei. A rel d’aquest fet, el lloctinent ordenà enderrocar les cases d’en Pere Joan Sala i els seus homes. Acabava de començar la segona revolta remença.
Malgrat diversos intents per resoldre el conflicte per la via del diàleg, la lluita es va anar estenent cap al Vallès on, després d’algunes victòries, els remences foren derrotats a la batalla de Llerona. Pere Joan Sala fou fet presoner i ajusticiat a Barcelona al cap de quatre dies, el 28 de març de 1485.
Sant Gregori
ELS ORíGENS
Els primers pobladors de la Vall de Llémena es van establir a l’actual terme de Sant Gregori fa uns quants milers d’anys, tal com posaren en evidència les excavacions a la zona de Domeny, que van treure a la llum centenars d’eines fabricades ara fa entre 100.000 i 300.000 anys per individus de l’espècie home de neandertal.
Des d’aquells primers llemenencs fins avui, la vall s’ha anat configurant gràcies al treball constant i abnegat de pagesos, bosquetans i menestrals que al llarg dels segles han trescat per llegar-nos l’entorn privilegiat que avui coneixem.
La història ens ensenya que el quefer quotidià de la gent de la vall ha estat sacsejat sovint per fets i esdeveniments que en ocasions han trascendit els estrictes límits de la vall. Així, durant les revoltes remences, a les terres de l’actual terme municipal de Sant Gregori van tenir lloc un seguit d’episodis que val la pena recordar.
El castell de Cartellà
En plena guera civil catalana, el castell de Cartellà fou ocupat pel remences fins que l’any 1466 Joan II va fer-lo enderrocar, donades les dificultats que hi havia per defensar-lo. El rei no anava errat, però la seva ordre no fou obeïda i el castell acabà en mans de les forces de la Generalitat. Quatre anys més tard Verntallat pogué recuperar el castell, però al cap d’una setmana la Generalitat el tornà a ocupar.
La crida de Constantins
Acabada la guerra civil catalana amb la victòria del rei Joan II, els remences, que li havien donat suport, confiaven que el rei aboliria definitivament la servitud feudal. Però el rei es va desentendre ben aviat de les reivindicacions dels remences i va prendre partit a favor dels nobles. En adonar-se d’aquest canvi d’actitud, els remences es van sentir traïts i el 1475 Verntallat va acudir a Constantins en suport dels remences que es negaven a pagar els censos i les tasques feudals. Verntallat va llançar l’anomenada Crida de Constantins, que proclamava l’abolició definitiva dels mals usos, el rebuig a pagar els tributs que els nobles els reclamaven i a tornar a agafar les armes si es donava el cas.
El castell de Sant Gregori
El 10 de juny de 1486, gairebé un any abans que es fes pública la Sentència de Guadalupe, els síndics remences, encapçalats per Verntallat, es trobaren amb Lluís de Margarit, compromisari del rei Ferran el Catòlic, al casal dels Margarit de Sant Gregori, en una de les primeres reunions preparatòries que havien de conduir a la Sentència Arbitral de Guadalupe.
Sant Aniol de Finestres
ELS ORíGENS
Entre les restes arqueològiques més antigues de l’actual municipi de Sant Aniol de Finestres cal fer esment als jaciments de la Barroca (Paleolític) i del Roc de la Melca (Neolític) i, de l’època ibèrica, al poblat de la Palomera i a unes troballes a Can Tura i al mas del Grau.
La primera notícia de l’antic castell de Finestres –del qual actualment només en resten alguns murs en ruïnes, la cisterna i els fonaments d’altres construccions– data del 947, quan es va consagrar l’església de Santa Maria “in castro quod dicitur Fenestras ”. També sembla que a prop de Sant Aniol hi hagué un segon castell menor, que a hores d’ara encara no s’ha pogut identificar.
El castell de Finestres pertanyia als comtes de Barcelona, que el tingueren infeudat als comptes de Besalú, fins que al segle XI, quan s’extinguí aquest compat, passà a mans dels senyors de Porqueres que n’eren els castlans i en tenien el domini útil. Més tard aquesta família prengué el nom de Santa Pau, quan esdevingueren senyors del castell de la població garrotxina. I així fou com al segle XIV, el terme del castell de Finestres que, a més del mateix castell, incloïa les parròquies de Sant Aniol, Santa Maria de Finestres, Sant Esteve de Llémena, Sant Andreu de la Barroca o Sobreroca, Santa Maria de Santa Pau, i les Medes, passà a formar part de la baronia de Santa Pau.
El castell i els remences
L’any 1456, poc abans de què comencés la revolta remença, Berenguer V d’Oms va comprar la baronia de Santa Pau i Finestres. Berenguer havia estat cavallerís del rei Alfons el Magnànim i l’any 1420 havia participat en la campanya reial contra Còrsega amb homes i diners.
També prestà serveis a Sicília, Sardenya i Nàpols, pels quals fou recompensat amb la capitania del castell i la batllia de Cotlliure. Entre 1425 i 1457 fou Governador general de Mallorca, on hagué de fer front, amb molt poca fortuna, tot sigui dit, a la revolta dels forans, de característiques similars a les revoltes remences que més endavant sacsejarien els seus dominis. Es dóna la circumstància que en iniciar-se la guerra civil catalana (1462) anà a Girona per auxiliar la reina Joana Enríquez, on degué coincidir amb els remences de Verntallat. Això no va evitar però que, dos anys més tard, els remences l’obliguéssin a pujar fins al castell de Finestres per lliurar-los el castell, que restà en poder del pagesos fins al 1473.
Acabada la guerra, i gràcies a la intervenció del rei Joan II, el castell fou retornat a Guillem d’Oms, fill de Berenguer, que també havia lluitat al costat del rei.
Uns anys més tard, l’any 1486, es repetí amb Guillem d’Oms el mateix episodi que havia tingut lloc amb el seu pare: un escamot de remences, conduït per Narcís Goixat, ferem presoner Guillem i el feren pujar fins al castell de Finestres perquè els liiurés la fortalesa. Al cap de poc però, quan el rei Ferran el Catòlic se n’assebentà, obligà als remences a restituir els castells de Finestres i de Santa Pau als Oms.
Crèdits
Idea i conceptualització: Taller de dramatúrgia de l'Ateneu de la Vall de Llémena i la Fundació Pere Tarrés (Antonio Ruíz, Josep Tur, Miquel Bohigas, Narcís Canadell, Oriol Costa, Sònia Guerrero, Josep Ma. Font)
Recerca històrica: Albert Recha Ontillera
Il·lustracions: Pere Guasch (1 a 11) i Anna Bohigas (12 a 15)
Exposició promoguda per la Mancomunitat de la Vall de Llémena i l'Ateneu de la Vall de Llémena i coordinada per Dinamis, amb el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Breu ressenya històrica
La segona meitat del segle XV fou una època difícil per als pagesos d'aquestes contrades. Van coincidir anys de guerres, fam, pesta i terratrèmols que van agreujar la ja difícil situació d'esclavitud i abús a les quals estaven sotmesos els pagesos de remença davant dels seus senyors.
Aquesta pagesia havia de pagar al senyor la dita remença o redimentia, una quantitat de diners, sovint inabastable, per deslliurar-se de l'adscripció a la terra i ser lliures. La remença era el principal mal ús dels senyors, tot i que n'hi havia molts més.
Aquesta anys de penúria foren caldo de cultiu perquè a la vall de Llémena, la vall d'en Bas, la vall d'Hostoles, el Vallès i a molts altres indrets de Catalunya la pagesía s'organitzés contra els senyors.
L’any 1448 el Rei Alfons el Màgnànim, va permetre la constitució del primer sindicat remença, a canvi de la recaptació de florins durant les seves assemblees. Anys és tard, el 1457 el Rei va decidir suspendre (però no pas abolir) els mals usos, és a dir, suspenia temporalment la remença, l’intestia, l’eixorquia, la cugucia, l’àrsia, la ferma (dita d’espoli forçada) i altres mals usos dels nobles senyors.
La Primera Revolta Remença liderada per Francesc de Verntallat, de la Vall d’en Bas, va coincidir el 146a amb l'inici de la Guerra Civil catalana entre el rei Joan I i la Generalitat, la qual tenia el suport dels nobles. Els pagesos de remença van sortir en ajuda del rei.
El 1472 la Guerra Civil va acabar amb el triomf del bàndol reial, però l'abolició dels mals usos per part del rei, tan esperada entre els remences, no va arribar durant el seu regnat. Ans al contrari, deu anys més tard, el seu fill Ferran el Catòlic, pressionat per la Generalitat, els nobles i els eclesàstics, va restaurar els mals usos que havien estat suspesos durant més de trenta-sis anys, i que van retornar amb més força que mai.
Aquesta decisió va portar el 1484 a la Segona Revolta Remença. Fou liderada pel que anys enrere havia estat lloctinent de Verntallat, en Pere Joan Sala, fill de can Sala de Granollers de Rocacorba de la vall de Llémena. Sala representava la facció més radical dels remences.
Estesa la lluita més enllà de la Muntanya, per la Selva, Vic i el Vallès. Pere Joan Sala fou derrotat a Llerona el 1485: dos-cents pagesos de remença foren esclafats i el seu cabdill executat i mort a Barcelona.
Després de la Segona Revolta es reprengueren les negociacions, i després de moltes reunions i trobades entre nobles i pagesos, finalment el 21 d’abril de 1486, es va signar la Sentència Arbitral de Guadalupe, que abolia els mals usos i posava fi a les lluites remences.
La revolta remença catalana va ser la primera revolta pagesa que va triomfar a Europa i va assenyalar el camí a seguir vers l'abolició de la servitud feudal, la llibertat i el progrés dels pobles.